La fascinació de les màquines de Goldberg

Todos llevamos una gorra en la cabeza y Jessi ha venido con una peluca morena. Ahora sí es la Mia de Pulp Fiction.

Ful

Publicado en Libros | deja un comentario

La màgia del punt sense retorn

Love is a traveler on ‘The river of no return’
Swept on for ever to be lost in the stormy sea

En aviació hom parla del punt sense retorn per definir el moment del vol, ultrapassat el qual no queda prou combustible per a tornar a l’aeroport d’origen. En algunes funcions fisiològiques, també es parla del punt sense retorn, aquell que, una cop passat, no és possible tornar enrere; l’ejaculació n’és un. Com a idea, em sembla que il•lustra força bé tot allò que inicialment creus que tens sota control, però arriba un moment en què se t’escapa de les mans, tot es complica fins a punts impensables i tot plegat acaba esclatant-te a les mans.

Aquesta imatge va venir-me al cap mentre llegia Melodía quebrada, una novel•la excel•lent de Josep Camps (Editorial Alrevés, 2014), perquè cadascun dels seus 55 breus capítols són com un descens vertiginós en eslàlom per una muntanya nevada, amb el subsegüent gir inesperat al ldarrer paràgraf que t’anima a passar pàgina i seguir baixant per les ratlles entortolligades de la bona literatura negra. Un gir inesperat que desmunta de cop les teves sospites fràgils, com si un cop de vent obrís inesperadament la finestra i et desordenés els folis de la història que t’estaves imaginant. És a dir, bé per l’autor, i fantàstic per al lector.

Des que vaig començar a seleccionar les meves lectures al final de l’adolescència, m’ha agradat especialment allò que, tot i el perill de les etiquetes, anomenem “gènere negre”. No hem de trobar estrany l’anomenat boom d’aquesta mena de narrativa perquè són històries que, al darrera del tul subtil de la ficció, parlen de la realitat i la denuncien, descriuen polítics corruptes, policies que cedeixen a la temptació de la il•legalitat, jutges amb interessats dobles arrasadors, hipocresies i vergonyes mal tapades, i perdedors, perdedors, perdedors que lluiten impotents contra la voràgine de les aigües del riu esvalotat o en contra d’aquest imant poderós i imbatible que són els diners.

Melodía quebrada parla d’especulació urbanística a la Barcelona estimada pels turistes d’elevat poder adquisitiu i parla de rock & roll, la música que mou un sergent de la policia anomenat Eutiquio Mercado, un individu peculiar a qui li acabes agafant simpatia a mesura que passen les pàgines i només fa que trobar través de la resolució del cas. Traves i també dones, nòvies, ex-nòvies i amigues que com en una succesió de coitus interruptus contribueixen a aquesta idea del punt sense retorn, de la necessària fugida cap endavant.

I, d’una imatge a l’altra, he recordat una fotografia que vaig fer al barri londinenc de Notting Hill, on un graffiti amb fons groc cridaner retrata Joe Strummer, malaguanyat músic de la banda The Clash. No sé què opinaran Tiki Mercado (molt purista pel que fa al rock) i Josep Camps d’aquesta banda, però la foto m’ha vingut a la memòria per la frase que acompanya la imatge del guitarrista i vocalista: “Sense les persones, no ets res”, un lema que, sense estar explícit al llibre, sí s’endevina per darrera de la denúncia.

I, és clar, impossible no acabar pensant en la primera estrofa de la cançó que arrossegava Marilyn Monroe a la pel•lícula River of no return amb Robert Mitchum. No descobriré el per què, naturalment; ho descobrireu tot acompanyant en Tiki Mercado i l’Elvira de Montjuïc a Sant Cugat, de Gràcia al Liceu. Una recomanació: apropeu-vos a una llibreria i comenceu Melodía quebrada allà mateix, drets al costat del prestatge; el primer capítol és com el riff de Smoke on the water de Deep Purple; haureu de comprar el llibre per poder acabar-lo.

Enllaços d’interès:

Entrevista a l’autor: Josep Camps presenta Melodía quebrada

Publicado en Libros | 2 comentarios

Bugaderia de guàrdia

A ditadura que tanto sofrimento causou veio finalmente abaixo: era um regime sem futuro, como todas as ditaduras. (…) Como se houvesse uma ordem natural, algo maior que orientasse o real rumo a um fim mais nobre.

L’avantatge d’endur-te una tablet de viatge és que carregues menys pes, el que et permet… anar comprant més llibres de paper pel camí!, i això és el que vaig anar fent aquestes setmanes. Mentre esperava a l’estació de Bordeus per pujar al TGV cap a París, vaig trobar Les pubs que vous ne verrez plus jamais (spécial santé) 160 pàgines amb anuncis antics relacionats amb la promoció de la salut (de la mala salut, en la majoria dels casos). Em va semblar interessant per a renovar el material d’algunes classes i conferències. Uns dies després ja en vaig fer ús per a parlar sobre innovacions terapèutiques i, per tal de ressaltar la importància de relativitzar les veritats científiques, vaig posar l’exemple d’un anunci del 1930 on es veu un nen somrient feliç amb el seu jersei se Laine Oradium que produïa, segons el fabricant, “una calor radioactiva sana i dolça“. M’agraden aquesta mena d’exemples per tal de convèncer sobre la importància de deixar que la informació faci pòsit, fins i tot en aquests temps de tramuntana crònica, fins i tot en l’era Excalibur. Excalibur era el gos de la primera persona infectada pel virus Ebola fora del continent africà, que va convertir-se trending topic a les xarxes socials quano es va prendre la decisió de sacrificar-lo amb suport judicial i polític, però amb poc criteri sanitari o virològic.

A l’aeroport de Rio de Janeiro, mentre esperava la connexió cap a São Paulo, vaig comprar-me Alabardas, alabardas, la novel•la inacabada i inèdita fins ara de José Saramago. Es tracta de menys de cinquanta pàgines que esbossen perfectament la idea que tenia l’autor de descriure un personatge (Artur Paz Semedo) que treballa en una fàbrica d’armament i vivia amb una pacifista militant. Com mostren les poques pàgines de la història, és una anàlisi de la responsabilitat ètica de les persones amb elles mateixes i amb els altres, petit descuits, lleus bretxes d’indolència que són les que acaben tenint conseqüències.

A l’aeroport de São Paulo, quan ja tornava cap a Rio, vaig trobar-me Da minha terra à Terra, una biografia del gran fotògraf Sebastião Salgado que sorgeix de les seves converses amb Isabelle Francq; la frase amb què comença aquesta entrada, és d’ell. Salgado té una obra essencialment humana que cal veure en gran format i, si és possible, en una sala amb la llum justa per tal que res no distregui la cascada d’emocions que desperten cadascuna de les seves imatges. Una de les frases que vaig marcar en aquest llibre té a veure amb la paciència (que val igualment en el cas de les innovacions terapèutiques) i també amb l’ètica del món. A l’Àfrica, treballant com a economista, va tenir l’oportunitat de veure com era el món de veritat; explica:

(…) Lélia i jo vam constatar que el món està dividit en dues parts: per una banda, la llibertat per als qui ho tenen tot; per l’altra, la privació de tot per a qui no té res. I va ser aquest món digne i privat de gairebé tot, el que vaig decidir fotografiar per a una societat europea suficientment atenta per a escoltar la crida.

Quan vaig tornar a Barcelona dues setmanes i més de vint mil quilòmetres més tard, Gregori Dolz de l’Editorial Alrevés, després d’una agradable conversa em regala l’assaig d’Alberto Domínguez Ciorán. Manual de antiayuda sobre la perspectiva d’aquest pensador francès; la cita del frontispici és d’Houellebecq i comença: “La societat en què vivim vol destruir-nos“. I decideixo deixar el llibre fins d’aquí uns mesos, quan veiem cap on va l’epidèmia d’Ebola i quan ja s’hagin resolt unes quantes incompetències polítiques i força… “embutxacades” (per anomenar d’alguna manera tota la colla de distraccions monetàries de diners de la bossa comuna per comprar-se vins, joies, diversió i fins i tot gelats). Desafiem el pessimisme de Ciorán per una vegada i creguem una mica en aquesta justícia natural que hauria d’acabar imposant la seva llei enfront de tanta podriment… Duguem la bossa enorme amb els draps bruts de la societat a una d’aquestes boniques bugaderies de Bordeus! A veure si som capaços d’evitar aquesta fi que havia previst Saramago per a la seva novel•la inacabada que, en una nota al seu ordinador, va deixar escrit:

O livro terminará com um sonoro “Vai à merda”, proferido por ela. Um remate exemplar.

Enllços d’interès:
Sobre els excel•lents poders del radi

Publicado en Libros, Resiliencia | deja un comentario

Els ‘rock happy’ de la II Guerra Mundial

Albert va preguntar: “Hi ha balenes per aquí?”. “No gaires”, va respondre el mariner. “Doncs em sembla que en tenim una just al davant”, va dir l’Albert mentre mirava amb els prismàtics la massa negra que veia sobre les ones de l’horitzó. “Allà, mireu”. El mariner va inclinar-se per poder mantenir el timó amb el pit i va enfocar els binocles que l’Albert li allargava. “Una balena, això? És la vostra maleïda roca.”
David Forrest

Igual com qualsevol illot que se’n vani, Fernando de Noronha també va ser lloc de reclusió de deportats i estrangers declarats persona no grata, delinqüents y presos polítics; amb aquest fi, comptava amb l’avantatge de ser una illa de dimensions reduïdes i, a més, estar, como dirien en l’època, a 64.000 llegües del continent, un braç de 360 quilòmetres d’Atlàntic ventós i brau. Actualment a la Vila dos Remédios, el nucli principal de l’illa, s’hi poden veure les ruïnes de l’antic presidi mossegades per l’abandonament, el salnitre i l’avenç impecable de la vegetació selvàtica. D’aquesta època, hi ha moltes històries, perquè tenen els elements narratius bàsics per tal que funcionin bé: 17 quilòmetres quadrats de terra boscosa voltada d’aigües agitades; assassins violents, lladres eixerits i altres elements amb qui preferiries no trobar-te quan es fa fosc; molts amagatalls i el temor que ens provoca la incertesa unida a la imaginació de la nit. Havia de parlar d’això, però aquesta setmana he rebut un document per correu postal que és el relat d’una missió fracassada de l’exèrcit nordamericà a Fernando de Noronha durant la II Guerra Mundial.

Les novel•les o el cinema han ajudat a què identifiquéssim aquesta contesa amb la Vella Europa, el nord d’Àfrica, Japó o els Estats Units, però no amb una illa menuda de l’Atlàntic. Quan buscava informació sobre l’arxipèlag abans de viatjar-hi, vaig topar-me amb una referència de l’Air University Library a Maxwell Field, Alabama. Resulta que l’octubre de 1960 van desclassificar un document de l’exèrcit nordamericà titulat History of the Air Transport Command on Fernando de Noronha, signat pel sergent Bill A. Rips el juny de 1945, i amb segell de registre amb data de 8 de desembre d’aquell mateix any. Vaig escriure a la biblioteca de l’exèrcit i un parell de setmanes després vaig rebre a casa un sobre taronja de l’Air Force Historic al Research Agency que contenia un plec de 41 pàgines de mida letter amb la narració curiosa d’una operació militar aparentment fracassada.

Fernando de Noronha té una ubicació peculiar a l’Atlàntic: està una mica al sud de l’Equador, al davant de l’extrem més oriental del continent americà o, dit d’una altra manera, és el punt més proper a la costa africana. Aquesta posició té un valor estratègic notable, que la primera navegació marítima ja va aprofitar, però també durant els primers vols transatlàntics. L’any 1934, Air France hi va construir una pista d’aterratge precària, però ja feia temps que la seva predecessora, Aéropostale, s’havia establert a l’illa on arribaven els hidroavions en vol directe des de Dakar (Senegal); va ser l’època de pioners de l’aire com Jean Mermoz o, sobretot, Antoine de Saint-Exupéry. Aéropostale va convertir-se en Air France, els hidroavions van deixar pas als models que aterraven a la pista i poc després el món vivia amb preocupació la II Guerra Mundial.

El 20 de maig de 1942 el comandant nordamericà V. Jamison va visitar Fernando de Noronha; poc abans, uns militars alemanys havien fet el mateix amb la intenció d’avançar-se als Estats Units i guanyar terreny als Aliats; malgrat tot, el 1941 Brasil i els Estats Units havien signat un acord políticomilitar que va possibilitar que un destacament nordamericà s’establís a l’illa durant gairebé dos anys, construís l’actual pista d’aterratge i disposés d’un important enclavament estratègic a l’Atlàntic Sud durant els anys decisius de la Gran Guerra.

El curiós del documento és que narra amb detall les peripècies de la missió. A l’illa no hi havia cap port, cosa que dificultava enormement la descàrrega tant del material com dels bidons de combustible que serien necessaris quan l’aeroport funcionés a ple rendiment. A les obres hi van participar un centenar de nordamericans i set-cents brasilers. El juny de 1942 es van planificar les obres, el setembre va començar la construcció d’un aeroport adequat per als bombarders i el gener de 1943 només s’havia completat un u per cent del projecte. Finalment, la pista va començar a funcionar a començaments de 1944. L’aeroport va estar operatiu cinc mesos, durant els quals van aterrar-hi i enlairar-s’hi 134 vols. Van adonar-se que la disponibilitat de combustible era un problema important: els vaixells de la marina nordamericana no podien atracar a l’illa perquè no hi havia port, de manera que havien de desembarcar els bidons lluny de la costa i havien de fer-los arribar fins a la platja. A més, la marina tenia un altre paper important: detectar i atacar possibles submarins de l’Eix que naveguessin per l’Atlàntic Sud. Per tant, el 15 de setembre de 1944, l’exèrcit va decidir abandonar les instal•lacions aèries de l’illa, que només va servir de base de la marina durant els pocs mesos que quedaven fins a la fi de la guerra.

A banda del fracàs en la planificació i execució del projecte des del punt de vista estratègic i operatiu, l’informe de la missió a Fernando de Noronha posa de manifest les discussions entre l’exèrcit i la marina del mateix bàndol destacats a l’illa. Un oficial es queixa: “em resulta difícil entendre per què van treure aliments de la bodega per poder-hi embarcar equipatge d’oci com ara una taula per jugar als daus (que només servirà per a divertir uns quants oficials de la marina, que tenen prohibit jugar)”. Descrivien la feina a l’illa como una cosa del tot rutinària, llevat del febrer de 1944, el mes “pic”. Tot i el fracàs, les autoritats militars tenien una cosa clara: no podien permetre que els militars destacats a Noronha es convertissin en els “rock happy” o els “Fernando happy”, de manera que van idear un sistema de rotació segons el qual, cada dos mesos i mig tots els destacats tornaven al continent. L’estratègia i la visió podien fallar (o potser només havien pretès allunyar les aspiracions de les forces de l’Eix de trepitjar el continent americà), però el que no es podia permetre de cap de les maneres era que els soldats fossin feliços, perquè els feliços no fan la guerra; més aviat fan l’amor. Tot llegint aquest informe vaig recordar la divertida sàtira de David Forrest I al meu nebot Albert li deixo l’illa que vaig guanyar al Fatty Hagan en una partida de pòquer. Realitat i ficció, sovint es donen la mà.

Enllaços d’interès:

http://aerostories.free.fr/juniors/queven02/aeropostale/aero_carte.JPG

Historia de l’Aéropostale

Publicado en Postales | 2 comentarios

Històries de taurons

A la platja del Cachorro, una fenedura estreta a la roca condueix a una enorme galeria cavada per la mar. (…) Fou en aquesta caverna -conta la llegenda- que el capità Kidd va amagar-hi el tresor acumular després dels assalts als galions carregats d’or i de pedres precioses.

Les illes acostumen a ser indrets propensos a les llegendes i històries més o menys truculentes; també són un escenari excel•lent per a la novel•la negra. Fernando de Noronha, un arxipèlag d’origen volcànic situat gairebé a 400 quilòmetres de l’extrem més oriental del Brasil (i, també del continent Americà), no se’n lliura, i hi ha unes quantes raons que ho expliquen. D’entrada, el paisatge, amb una agulla vertical de 321 metros al costat de la praia da Conceição, que l’imaginari dels pescadors va convertir aviat en un gegant i nombrosos esvorancs a les roques basàltiques on la ment humana ha amagat suposats tresors fabulosos com ara el del capità Kidd. I, a més a més, el fet que l’illa es convertís aviat en presidi per a deportats de Portugal i de Brasil o fos un punt estratègic durant la II Guerra Mundial, quan molts militares nordeamericans van tenir-hi un destacament. Com a mínim dos llibres recullen desenes d’aquestes llegendes: Lendas e fatos pitorescos de Marieta Borges Lins e Silva, d’on he tret la cita amb què comença aquesta entrada i Fernando de Noronha, de Ilha Maldita ao Paraíso, de Ely Pereira de Avila.

Coneixia l’existència de Fernando de Noronha des d’una de les primeres vegades que vaig visitar el Brasil, però vaig decidir viatjar-hi tot seguint un fil d’idees que va començar amb l’obra de Thomas More, ja que asseguren que aquest pensador del segle XVI va inspirar-se en la narració que Americo Vespucio va fer del descobriment d’aquest arxipèlag en escriure sobre la seva famosa illa, Utopia. Però no és això el que volia comentar ara, sinó quelcom que va cridar-me l’atenció en anar parlant amb diversos illencs: la importància dels taurons.

A l’Atlàntic hi viuen nombroses espècies de tauró, i a Fernando de Noronha en predomina una, el tauró limão (Carcharhinus acronotu). Aquests esquals també estan envoltats de nombroses anècdotes, provoquen unes quantes morts cada any a tot el món i els envolta una aura de ferocitat a la que hi ha contribuït notablement la indústria cinematogràfica. A Noronha, fins i tot hi ha un interessant Museu do tubarão i una de les conferències setmanals que organitza el Projeto Tamar la dóna precisament Leonardo Veras, el seu director; a l’illa, tothom recomana “la conferència dels divendres”, i naturalment, el divendres 1 d’agost a les vuit del vespre era allà. Una de les sorpreses agradables és que, precisament aquell divendres, el programa era doble, la xerrada de Lorenzo Veras i, tot seguit, la inesperada exposició de Chris Fischer, el director del Projecte Ocearch que precisament aquells dies navegava per aigües de l’arxipèlag amb l’objectiu d’identificar i marcar taurons adults per tal de poder rastrejar-los i conèixer millor les rutes migratòries i les causes de mort prematura d’alguns exemplars. Però tampoc no volia parlar d’això, que deixarem per a un altre dia.

El que va cridar-me l’atenció de Fernando de Noronha és que tothom amb qui parles té històries de taurons per explicar i, tard o d’hora, la gent acaba preguntant-te si ja t’has topat amb un esqual, sobretot si et veuen carregant unes ulleres subaquàtiques i uns peus d’ànec. És el tema de conversa de l’illa, igual com en altres indrets ho són les històries d’una guerra passada o anècdotes a la selva. Qui més va parlar-me de taurons va ser Peixoto, la parella de Venusa i mestressa de la Pousada Alto Mar (molt recomanable, per cert). Un vespre que la pesca havia anat bé i en Peixoto va arribar amb un enorme dourado i una cavala que va fer a la brasa, embolcallada amb una fulla de plataner, va començar a explicar els seus encontres, primer amb el que que anomenava taurons “normals” (és a dir, exemplars de tres metres que se li apropaven habitualment durant les seves expedicions submarines). Ara bé, el seu “capítol estrella” era la topada amb un tauró una mica especial. Segons sembla, havia baixat amb un parell de visitants a fer busseig de profunditat; ell va baixar primer i, en adonar-se que els altres dos no el seguien, va mirar cap amunt i va veure que s’havien quedat més amunt. De sobte, va adonar-se que li feien uns senyals que no tenien res a veure amb els convinguts i se li va acudir que potser l’indicaven que mirés cap a l’altra banda; quan va fer-ho, va adonar-se que un enorme tauró martell se li acostava a tota velocitat; no acostuma a portar ni matxet ni arpó, i fugir hauria estat debades, de manera que es va imaginar el pitjor fins que, quan l’enorme animal ja era a un parell de metres i avançant de pressa, va recordar que duia el respirador auxiliar, de manera que va accionar-lo bo i dirigint les bombolles d’oxigen cap a la bèstia, que va espantar-se i va canviar de rumb.

Dos dies després, vaig sentir en Peixoto explicant la mateixa història a uns altres hostes de la pousada, i va ser quan vaig pensar que, en una illa com Fernando de Noronha, les històries de tota la vida que explicaven els avis als seus nets a la vora del foc, són històries de taurons i altres grans animals, de temporals i onades gegants. El matí abans d’agafar l’avió de tornada cap al continent, vaig baixar a la praia do Cachorro, just al costat d’aquella fenedura a les roques on suposadament el capità Kidd eva amagar-hi el seu tresor. Havia vist el museu del tauró, havia estat a la platja del Buraco da Raquel on s’aparellen els taurons a primera hora del matí i ben a prop de la costa, i havia estat a la conferència sobre aquests esquals, però no me n’havia trobat cap durant les hores que vaig estar nedant per allà. Aquell matí, m’acomiadava de les aigües transparents de l’arxipèlag i, quan tornava cap a la sorra, de cop vaig veure’l, nedant tranquil•lament. Vaig quedar-me quiet, tal com recomanen; era menut i devia estar més espantat que no pas jo. Vaig fer-li unes quantes fotos i vaig quedar-me amb l’agradable satisfacció de pensar que si hi ha exemplars joves, això vol dir que hi ha esperança per a una espècie que, com explica Chris Fisher, més que ser una amenaça per a l’home, és l’home qui constitueix una amenaça per a la seva supervivència.

Enllaços d’interès:
Fernando de Noronha (wikipedia)
Sobre Utopía (wikipedia)
Ocearch – Expedition Brazil (July-2014) (youtube)

Publicado en General | 1 comentario

Novel·la negra

Cementerio de Carabanchel: ya da igual el nombre y la edad de la víctima: todas fueron idénticas en el miedo y en el frío: en la sorpresa de la muerte y en esa imposibilidad de sujetarse el alma con las manos: a Maximiliano Luminaria (cirujano) le dan una pena terrible aquellas vidas que se fueron antes de tiempo

No és estrany que faci referència a alguna novel•la negra o que negregi en aquest blog. Sicília amb Camilleri, Sud-àfrica amb Roger Smith, o Estònia amb Sofi Oksanen, només per anomenar-ne algunes. Normalment coincideixen amb viatges a aquests indrets, perquè em sembla que la novel•la negra, pel seu fons, la seva forma i les seves regles, malgrat la ficció, permet dibuixar la societat d’una manera molt més real que cap altre tipus de literatura. La novel•la negra pot arribar a ser com llegir una pila de diaris locals, però amb un fil conductor que et fa passar pàgines; aquest és el poder d’una bona història. Lògicament, té els seus arquetipus i requereix els artificis narratius que fa servir la literatura per tal de mantenir vives les ganes de seguir avançant, però una bona història i un personatge memorable, aconsegueixen fer-te veure un lloc d’una manera diferent i original, b o i coneixent tant el que és evident (el que acostuma a ensenyar-se al foraster), com les seves ombres.

Vaig llegir sobre Carabanchel sense tenir prèviament cap intenció d’anar a aquest barri de Madrid. Vaig llegir aquesta història sense haver-me plantejat de llegir-la ni haver-me-la comprat. Tampoc no vaig anar a cap llibreria a buscar una altra novel•la i, en veure aquesta coberta tan atractiva, decidís comprar-la. Va arribar-me d’una manera diferent (que és com acostumen a venir els grans llibres). Bo i seguint en @GregoriEditor a Twitter, vaig topar amb alguns missatges que no entenia. Tenien en comú el hashtag #muelle14 i eren força intrigants. Per exemple:

@GregoriEditor 27 marzo: Alibiworld la tela de araña, la cortina de humo, el tinglado, la tapadera el laberinto ciego: mentimos para tu bienestar.

i aquest:

@abrirunlibro 4 abr: @dsdmona @2davidgomez No son comparables. Nunca creí que me gustaría un libro donde se pasa las reglas gramaticales por el forro. #muelle14″

o aquest:

Gregori Dolz ‏@GregoriEditor 4 abr: Mendoza dice #muelle14 Un relato perturbador y fascinante, patibulario y divertido. Una voz distinta y tenebrosa en la novela negra española

De manera que vaig escriure al Gregori Dolz de Editorial Alrevés i mitja hora després tenia a la safata de correi un manuscrit titulat Te quiero porque me das de comer escrit per David Llorente. Els papers varen dormir unes hores al cotxe fins que, per fer temps mentre m’esperava, vaig començar a llegir (amb cert escepticisme inicial, he de dir-ho).

No se us acudeixi començar aquest llibre, si us plau! Creieu-me. I si el comenceu, assegureu-vos que teniu cinc o sis hores per davant, perquè aquesta història és com quan se t’enganxa un paper de caramel als dits, que no te’n pots desfer. I, és clar, en aquest cas, més enllà de les paraules i de la manera genial d’ajuntar-les, hi ha les ànimes, els personatges, de manera que a més dels dits, et queda enganxat el cervell. Hi surten individus com un al que l’autor anomena Max Luminaria, que millor si us en manteniu allunyats, perquè se us començarà a passejar per les neurones i se us apareixerà en qualsevol moment. Recordareu aquesta novel•la fins i tot quan de bon matí us tragueu una moneda per pagar el cafè al bar de la cantonada.

L’avís ja està fet. No compreu Te quiero porque me das de comer de David Llorente, porquè és tan bona com un d’aquests retrats hiperrealistes de Colin Chillag que sorprenen per la seva perfecció, per la gosadia de trencar motlles, per la seva grandesa. Però si teniu curiositat, que és aquest motivador intern que ens acuita des que som nens i que no hauria de pansir-se mai, podeu punxar aquí o demanar-la al vostre llibreter negreicriminal de capçalera.

Publicado en Libros | 1 comentario

Contagis

PHILLIPS: Ladies and gentlemen, this is the most terrifying thing I have ever witnessed . . . Wait a minute! Someone’s crawling out of the hollow top. Someone or . . . something. I can see peering out of that black hole two luminous disks . .
are they eyes? It might be a face. It might be . . .

El 30 d’octubre de 1938, Orson Welles va posar-se al darrera dels micròfons de la CBS y va radiar una adaptació de la novel•la La guerra dels móns de H.G. Welles d’una manera extremadament realista, el que avui anomenaríem un fals documental o un fals noticiari del tipus última hora!, amb el mèrit afegit que era la primera vegada que es feia un experiment d’aquesta mena. Els dies següents, diversos diaris van fer-se ressò de l’esdeveniment i parlaven del pànic general entre la població (per exemple, The New York Times).

Des del punt de vista teòric, en un moment en el que la principal font d’informació (i, a més, fiable) de les persones era la ràdio, començar a escoltar a les nou de la nit que uns platets voladors amb marcians estan envaint els Estats Units, devia provocar cert desassossec en els oients, com a mínim durant els primers minuts de l’emissió. Estudis fets posteriorment semblen desmentir que realment es produïssin escenes de pànic col•lectiu, tal com la llegenda urbana s’ha encarregat de mantenir durant dècades (un assaig sobre això, aquí). L’anàlisi de les conductes de las persones quan ens trobem en grup i la resposta al davant d’esdeveniments inesperats és un tema de gran interès, no només per a teòrics de la conducta, sinó també per a qüestions tan pràctiques com ara el disseny arquitectònic d’edificis i zones que acullen un nombre gran de persones (estadis o sales per a macroconcerts).

És ben sabut, també, que alguns d’aquests fenòmens poden desencadenar múltiples símptomes físics en les persones afectades. El 2001, la revista Military Medicine va publicar una breu disquisició sobre això, que ja havia estat presentada abans en una reunió titulada: The Operational Impact of Psychological Casualties from Weapons of Mass Destruction (WMD), que va tenir lloc a Bethesda (Maryland, EUA) el juliol de 2000 (l’article original en pdf, aquí).

Tot això ve a tomb perquè diversos investigadors de l’Institut Max Planck acaben de publicar un estudi a la revista Psychoneuroendocrinology en el que demostren que existeix el que anomenen estrès empàtic: quan veïem una persona ‘estressada’, especialment si ho veiem “en directe” i si aquesta persona és propera, tenim moltes probabilitats de presentar un augment de la concentració de cortisol en sang, amb les conseqüències que es poden desprendre d’aquest increment continuat. Cada vegada tenim més indicis que els altres ens influeixen, no només en el pla purament psicològic, sinó, segons sembla, també en el pla físic. I si s’ha detectat que veure la resposta a l’estrès d’una altra persona fins i tot mitjançant una gravació de vídeo ens influeix, ¿passarà una cosa semblant amb determinades sèries de ficció o, fins i tot, amb alguna cosa que sembla molt més realista com ara els telenotícies? Ens influeix el contingut dels telenotícies o l’hora que els veiem sobre la salut?

L’imperdible experiment de la influència social (paradigma de conformitat d’Asch):

I un breu document sobre La Guerra dels Móns:

Publicado en Pequeñas grandes cosas, Ubuntu | deja un comentario

#46664

Hem d’atrevir-nos a buscar el com, el per què i el per a què estem d’acord. D’aquesta manera, podrem buscar junts solucions alternatives i noves maneres de gestionar els reptes del món. Ser diversos és la nostra riquesa, actuar units serà la nostra força.
Federico Mayor Zaragoza

46664 - ubuntu

Ahir a quarts d’onze vaig rebre un missatge al mòbil. Era del Marçal Sarrats, periodista del programa Hora 25 de la cadena Ser, que presenta l’Àngels Barceló. Per ell m’assabento que hi ha intensos rumors sobre el traspàs de Nelson Mandela, un extrem que va confirmar-se uns minuts més tard.

El 5 de desembre de 2013, als 95 anys i després d’uns mesos en els que la seva salut s’havia anat deteriorant, va anunciar-se la seva mort. El fundador de la nostra nació democràtica, se n’ha anat; amb aquestes paraules, el president Jacob Zuma iniciava un breu discurs que va difondre’s ràpidament per la xarxa (el vídeo, aquí). El juliol de 2010, tot coincidint amb el Mundial de Sudàfrica, vaig tenir l’oportunitat de reflexionar una mica sobre la figura de Madiba i, sobretot, sobre la filosofia Ubuntu, una manera de pensar que va ajudar-lo a aconseguir la victòria en la seva incansable lluita contra l’apartheid, contra la segregació, contra l’odi. Per aquest motiu, en les darreres hores he rebut diverses trucades d’alguns medis per demanar-me que expliqués alguna cosa sobre Nelson Mandela. Des del coneixement lògicament incomplet de la seva persona, i sense haver tingut l’oportunitat de parlar-hi, em preguntaven què destacaria de la seva figura. La meva resposta sempre és: el que significa 46664.

A Robben Island, igual que en altres presidis, les persones no es criden pel nom, sinó pel “seu” número, el que els atorguen quan entren. És una manera més de marcar diferències, d’exercir pressió psicològica sobre el condemnat. Nelson Mandela era el pres 466 de l’any 1964, d’aquí el 46664. Els llarguíssims anys passats en reclusió, especialment quan era a Robben Island, a dins d’una cel•la de dimensions reduïdes, van ser per a ell els any d’aprenentatge que té qualsevol líder.

El neuròleg Oliver Sacks va escriure l’assaig To see and not to see (aquí) i parla sobre un malalt de l’oftalmòleg Alberto Valvo, que va dir: “One must die as a sighted person to be bom again as a blind person” i afirma que el contrari també és cert i aplicable a la vida: “un ha de morir cec per renéixer com una persona que hi veu, una metàfora que es pot aplicar a la transformació de les persones. Pel que he llegit i pel que he entès de Nelson Mandela, Robben Island, la seva etapa com el Sr. 46664, va ser precisament aquest partir de la ceguesa per a tornar veient-s’hi (i apreciat el fet de veure-hi).

Diuen que tants anys en una cel•la diminuta per a una persona apassionada, emocional i impetuosa (a més de físicament gran), li van suposar l’aprenentatge de la contenció. I això, al damunt del pòsit ancestral de la cultura xhosa, la seva terra, la seva tribu, va donar com a resultat aquell moment meravellós que va propiciar la cerca de la concòrdia, potenciar els punts d’acord, els objectius comuns, abans d’aprofundir en els aspectes que diferencien.

I en aquests moments, molts no podem deixar de preguntar-nos on es va amagar aquesta idea ubuntu que hauria de tenir qualsevol col•lectiu humà. Respectar les diferències i poder discutir les coses de tu a tu, al mateix nivell.

Enllaços d’interès:
John Carlin: “Muere Nelson Mandela, el hombre que liberó a la Sudáfrica negra
Xavier Aldekoa: Muere Nelson Mandela
Àngels Barceló: Hora 25 – Muere Nelson Mandela

Publicado en Ubuntu | deja un comentario

Zoom out!

Mai no es pot saber per endavant de Nunca se puede saber de antemano de què són capaces les persones, cal esperar, donar temps al temps, el temps és qui mana, el temps és qui està jugant a l’altra cantó de la taula i té totes les cartes a la mà, a nosaltres ens correspon d’inventar-nos les arrastrades amb la vida, (…)

DSC_2438

De tant en tant toca revisar retalls, articles i algun diari vell que s’han quedat a les golfes (que, en el meu cas, són al soterrani), reciclar el que ja no interessa i classificar tot allò que em pot servir quan escrigui qualsevol cosa. És una tasca que faig periòdicament, potser cada any i mig o cada dos anys; acostumo a parlar-ne al bloc. És una feina que, a més a més, permet fer un exercici de visió panoràmica, quelcom molt saludable en aquest món que ens té acostumats al zoom excessiu i constant, al detall del detall que, en realitat, no ens deixa veure més enllà de la superficialitat. Llegir diaris i notícies antigues et permet fer un exercici sa de zoom out des del futur, bo i coneixent el desenllaç dels inetrrogants i de les suposicions.

A dos anys vista, veus el llautó de molts gurús; t’adones de com arriben a ser de mentiders, polítics, regnants i banquers (i també de la increïble impunitat que tenen tots plegats), i pots seguir les trames suposadament fosques de la corrupció com si fossin autopistes il·luminadíssimes. A dos anys vista, veus que el sistema econòmic i la ruta social que existeix a una part del Globus, no funcionen i estan abocats al col·lapse. A dos anys vista t’adones, també, que estem sabotejant el planeta, com si l’espècie humana hagués entrat en una espiral d’autodestrucció malaltissa.

Va ser tot llegint notícies passades que vaig recordar la frase que he posat al començament d’aquesta entrada, una frase que va escriure José Saramago a l’Assaigs sobre la ceguesa.

Un dia vaig escoltar una entrevista a la ràdio; per a ser més exacte, anava en cotxe per una zona de túnels i amb mala cobertura, de manera que només vaig sentir unes frases, però em van quedar al cap. Jo diria que era l’historiador dels medis de comunicació Román Gubern, per bé que no n’estic segur, i parlava dels arguments universals de la ficció. Perdoneu la inconcreció, però només vaig aconseguir captar això: “(…) els éssers humans frisem per saber: per què ho ha fet, com l’ha matat i, sobretot, qui se la folla”. Tot veient les notícies pel retrovisor, t’adones que els arguments també són vàlids més enllà de la ficció: diners, enganys i sexe.

Com diu DJ Davis en una escena de Treme, “A Nova Orleans, cada dia hi tornen uns quants i, per bé que les coses no van com haurien d’anar, per bé que ens ho posen complicat, on hauríem d’anar, si no?, qui ens acolliria? ” . Només que, en aquest moment, en DJ Davis posa la cançó Wrap your troubles in dreams (and dream your troubles away). Llàstima que per a alguns dels problemes actuals no hi ha un paper de cel·lofana prou gran per a embolicar-los i enviar-los a fer punyetes. Ja no valen ni la ingenuïtat ni la indignació; és l’hora de la creativitat i de la reacció.

Bé, però per a contrarrestar aquesta entrada una mica pessimista… Accentuate the positive!:

Publicado en Noticias, Palabras | 1 comentario

La memòria

<

Creig: Són com ruïnes de l’antiguitat… El Jaegger’s era allà, Fitzgerald’s, Bruning’s (els dos, el nou i l’original, que ja va quedar destruït amb l’huracà George). Era el tercer restaurant més vell de la ciutat, després d’Antoine’s y Tujague’s, 1859; en aquells temps era un cabaret amb màquines escurabutxaques, ballarines, tota mena de vicis. Alà hi havia la passarel•la a l’hotel Bruny, el de The Big Easy.
Sofia: “Hola guapo!”
Creig: “Cóm estàs, reina?”. I també donava al Sid-Mar’s.
Sofia: Onde era, el Sid-Mar´s?
Creig: Veus aquella bomba d’aigua?… Desaparegut. Uf! Como si no hagués existit.
Sofia: Fa una mica de por.
Creig: Sí. És bo venir per aquí per veure la destrucció. És bo sortir de l’Illa de la Negació de tant en tant per a recordar que gran part de la ciutat continua destrossada.
Sofia: Ho sé, però…
Creig: Demà, Mardi Gras, el gran dimarts. Saps la data exacta?
Sofia: 28 de febrer.
Creig: Sis meses gairebé dia per dia. Sis mesos. I en gaudirem de la manera que sabem fer-ho, ballar com si no hi hagués un demà, tot celebrant el mardí gras sobre les ruïnes de la ciutat de la lluna creixent. I fem bé! Però és bo tenir-ho en compte.
Sofia: Ho sé.
Creig: T’estic aclaparant, oi?
Sofia: Una mica, sí.
Creig: Doncs anem a veure desfilades.

mirando la historia

En un dels darrers episodis de la primera temporada de la sèrie Treme, Creighton Bernette (interpretat per John Goodman) s’enddu la seva filla Sofia (India Ennenga) a la vora del llac Pontchartrain mig any després de la tragèdia desencadenada pel pas de l’huracà Katrina per la zona i la seqüència d’errades encadenades en la gestió del desastre, en les infraestructures, en el suport als afectats i en la reconstrucció de la nova ciutat. En un paisatge encara dessolat, un Creig immers en la depressió mostra a la seva filla on eren els millors restaurants de la zona abans de la inundació. Va cridar-me l’atenció el diàleg que mantenen el dia abans del dimarts de carnaval i la recomanació de divertir-se per a ajudar a tirar endavant, sí, però també tenint l’enteresa d’eixir del que defineix com “l’illa de la negació” per tal de no oblidar… Dit d’una altra manera, per a tractar de no caure una vegada més en els mateixos errors del passat.

L’altre dia, mentre feia un tram de l’autopista entre Figueres i Barcelona, em va semblar que “faltava alguna cosa”. Vaig haver de tornar a fer aquest trajecte abans d’ahir baixant de Bordeus, i vaig intentar trobar-lo, un altre cop. Debades. Des de pocs mesos abans dels Jocs del 1992 a Barcelona, al quilòmetre 92 de les diferents autopistes que arriben a la Ciutat Comtal hi van posar cartells que, a banda d’indicar la distància fins al cap i casal, servia de recordatori d’un esdeveniment esportiu que va suposar moltes coses bones per a la ciutat, tant des del punt de vista social, com polític, econòmic i d’infraestructures. No vaig saber trobar el rètol “Barcelona- 92″ a la zona propera a Girona, per bé que sí hi havia uns altres insulsos indicadors com “Barcelona-96″ i “Barcelona-86″ (o alguna xifra semblant). El símbol s’ha perdut. Una oportunitat menys de reactivar el record d’alguna cosa que va marcar en part la ciutat actual.

Fa un parell de setmanes vaig trobar una nota curiosa en un diari. Explicava que, durant la remodelació del Congrés dels Diputats a Madrid, havien desaparegut alguns dels impactes de bala que recordaven el 23-F, la llarga nit del 23 de febrer de 1981, quan hi va haver un intent de cop d’estat (que ens va tenir amb l’ai al cor -i, en el meu cas, literalment al peu del canó dels tancs de Sant Boi). Segons la crònica (aquí), a algú se li va acudir de substituir la memòria per una anodina reixeta de ventilació.

Els símbols que de tant en tant desvetllen el record són importants, sobretot en moments com l’actual, quan moltes coses desprenen una inevitable ferum de passat resclosit, temps en els que sembla que patim una amnèsia col•lectiva barrejada amb una mandra enorme que ens impedeix de reacciona enfront de la intransigència, enfront de la pèrdua de valors, enfront de la corrupció, enfront de l’arrabassament de drets guanyats amb la lluita de diverses generacions. Per bé que les “illes de la negació” són moltes i temptadores i addictives, caldria fer l’esforç de sortir-ne de tant en tant. Per a què no torni el blanc i negre.

(I, avui, amb la samarreta verda de les Illes #noaltil)

Publicado en General | deja un comentario